El monte és l’habitacle permanent del PP
El Partit Popular de Mariano Rajoy obeeix únicament als seus instints més primitius. Res a veure la seva actuació política amb la dels seus homòlegs europeus, a excepció, potser, del berlusconisme. No és que se eche al monte de tant en tant: és que el seu habitacle permanent és el monte. És una condició que porta en els seus gens. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el Estatut els ha deixat cert regust tirant a agre. No és el que ells volien, encara que tampoc és el que volíem els catalans. Per això s’esmolen els esperons per impedir per qualsevol mitjà que el Govern recondueixi per la via legislativa els excessos perpetrats contra l’Estatut pel Tribunal Constitucional (TC). Per això han llançat una campanya demagògica contra la llengua catalana fent una lectura preconstitucional sobre totes les llengües cooficials de l’Estat. Per al PP, el consens constitucional que va permetre una transició ordenada i única en la història d’Espanya, va ser una feblesa, una fluixesa dels seus correligionaris d’aleshores (gairebé tots els centristes, falangistes i dretans que acompanyaven Adolfo Suárez i la seva Unió de Centre Democràtic se’n van anar cap a l’Aliança Popular d’en Fraga, embrió de l’actual PP) que van pactar amb aquella esquerra que acabava de sortir de la clandestinitat o de tornar de l’exili el germen per a la dissolució d’Espanya.
Gairebé res. Parafeixista sense pal·liatius que s’agafa a qualsevol taula de salvació per fer oposició i aferrar-se novament al poder. Com a exemple, la seva última excusa: la modificació de la llei de l’avortament els ha proporcionat benzina per posar en marxa el motor del patètic sense sentit doctrinari d’una minoria de catòlics de Trento que segueixen cegament el que els ordena una jerarquia descerebrada. Al PP li va de meravella acostar-se a aquestes ombres xineses, on es veu perfectament integrat. Són vots.
El lamentable d’aquest assetjament permanent del PP és que ha aconseguit posar el PSOE contra la paret, fins al punt que aquest ha acabat negant-se a si mateix. D’aquesta manera, avui el partit socialista s’ha llançat en braços del liberalisme més descarnat i les seves mesures antisocials estan fent les delícies de la patronal i del PP, que no esperaven tanta generositat del tantes vegades ponderat esperit social d’en José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta deriva del Govern socialista cap a posicions ultraliberals ha permès que el PP, al mateix temps que amb la seva cara feixista ataca qualsevol reforma progressista, amb la seva careta progre es permet aparèixer com el portaestendard de les víctimes (treballadors, pensionistes, funcionaris …) del desgavell zapateril.
Però tant el PSOE com el PSC els ho estan posant fàcil. Només un exemple: a les contradiccions conegudes entre els socialistes catalans i els seus correligionaris del PSOE ara se n’hi ha afegit una de no menys importància, com és el tema del finançament de la sanitat pública. En aquest aspecte, el PSC ha passat a ser la punta de llança del neoliberalisme amb la proposta de copagament (repagament el qualifiquen encertadament des de Dempeus per la Salut Pública) dels serveis sanitaris. La consellera de Sanitat, Marina Geli, per aconseguir que la seva proposta anés acompanyada per instàncies superiors, va proposar a la ministra del ram, Trinitat Giménez, que prengués una mesura similar per a tot l’Estat. Però Giménez ni tan sols va contemplar aquesta possibilitat. Només li falta al PSOE en aquests moments sumar a les mesures antisocials que pretenen acabar amb la crisi una altra mesura tan antisocial com aquelles: que el personal pagui per una atenció sanitària que ja desemborsa prèviament a través de la nòmina. Aquesta iniciativa ha donat noves municions a l’oposició, entre altres raons perquè és una elecció exclusiva dels membres socialistes del Govern, de manera que la discrepància d’altres membres del Tripartit estava cantada. Jordi Miralles, diputat per EUiA al Parlament, va sortir al pas d’aquesta pretensió dient que la seva formació, en aquest cas concret, “ni Geli ni Castells (conseller d’Economia) ens representen en el copagament”. Geli i Castells són els munyidors visibles de la idea.
Mare meva la que es va muntar!
El títol d’una novel·la de l’inoblidable Francesc Candel ve que ni pintat per descriure l’enrenou que s’ha muntat entre els membres de la caverna mediàtica que acompanyen el PP i el mateix PP arran de què el Parlament, el dimecres 28, aprovés la prohibició de les curses de braus, que s’aplicarà a partir de l’1 de gener del 2012.
El PP no va trigar ni cinc minuts a llançar una altra diatriba contra Catalunya i va anunciar que presentarà una iniciativa al Congrés per tal que sus señorías anul·lin la llei catalana i que es declarin les curses de braus com a bé cultural a tot el territori estatal. Ni més ni menys. És el mateix que dir-li a Rodríguez Zapatero que es mulli, que surti a l’arena i se les vegi amb aquest morlacos. Perquè en aquesta tessitura, si s’arriba a admetre a tràmit, aquesta llei triomfaria al Congrés probablement amb els vots de tots o gairebé tots els diputats socialistes, el que seria una altra tremenda bufetada a l’autogovernabilitat de Catalunya. El PP també contempla en la línia de l’horitzó la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, el guardaespatlles judicial que té al seu servei.
La caverna mediàtica no s’ha quedat enrere. El Mundo, dirigit per l’inefable Pedro J., sota una fotografia dels somrients Josep-Lluís Carod-Rovira i José Montilla, titula: “Han triomfat els animals”, que és la tesi dels promotors de la prohibició, però amb segones lectures. Però en el mateix diari, el seu col·laborador José de Esteban titula el seu article ni més ni menys que amb un “Cap al totalitarisme”. Com es veu, els d’El Mundo estan perfectament informats del que es cou a Catalunya. Altres perles cavernícoles són la d’ABC (”La farsa nacionalista acaba amb els toros a Catalunya”) i la de l’ultra-opusdeista La Razón (”Mort a l’arena”). On són els separadors?
El Partido Popular de Mariano Rajoy obedece únicamente a sus instintos más primitivos. Nada que ver su actuación política con la de sus homólogos europeos, a excepción, quizá, del berlusconismo. No es que se eche al monte de vez en cuando: es que su habitáculo permanente está en el monte. Es una condición que lleva en sus genes. La sentencia del Tribunal Constitucional en torno al Estatut les ha dejado cierto sabor de boca tirando a agrio. No es lo que ellos querían, aunque tampoco es lo que queríamos los catalanes. Por eso se afilan los espolones para impedir por cualquier medio que el Gobierno reconduzca por la vía legislativa los desmanes perpetrados contra el Estatut por el Tribunal Constitucional (TC). Por eso han lanzado una campaña demagógica contra la lengua catalana haciendo una lectura preconstitucional sobre todas las lenguas cooficiales del Estado. Para el PP, el consenso constitucional que permitió una transición ordenada y única en la historia de España, fue una debilidad, una flojera de sus correligionarios de entonces (casi todos los centristas, falangistas y derechistas que acompañaban a Adolfo Suárez y su Unión de Centro Democrático se pasaron a la Alianza Popular de Fraga, embrión del actual PP) que pactaron con aquella izquierda que acababa de salir de la clandestinidad o de regresar del exilio el germen para la disolución de España.
Casi nada. Parafascismo sin paliativos que se agarra a cualquier clavo ardiendo para hacer oposición y aferrarse nuevamente al poder. Como ejemplo, su última excusa: la modificación de la ley del aborto les ha proporcionado gasolina para poner en marcha el motor del patético sinsentido doctrinario de una minoría de católicos trentinos que siguen ciegamente lo que les ordena una jerarquía descerebrada. Al PP le va de maravilla arrimarse a esa sombra chinesca, en la que se ve perfectamente integrado. Son votos.
Lo lamentable de este acoso permanente del PP es que ha logrado poner al PSOE contra la pared, hasta el punto de que éste ha acabado negándose a sí mismo. De esta forma, hoy el partido socialista se ha arrojado en brazos de liberalismo más descarnado y sus medidas antisociales están haciendo las delicias de la patronal y del PP, quienes no esperaban tanta generosidad del tantas veces ponderado espíritu social de José Luis Rodríguez Zapatero. Esa deriva del Gobierno socialista hacia posiciones ultraliberales ha permitido que el PP, al mismo tiempo que con su cara fascista ataca cualquier reforma progresista, con su careta progre se permite aparecer como el portaestandarte de las víctimas (trabajadores, pensionistas, funcionarios…) del desaguisado zapateril.
Pero tanto el PSOE como el PSC se lo están poniendo fácil. Sólo un ejemplo: a las contradicciones conocidas entre los socialistas catalanes y sus correligionarios del PSOE se ha venido a añadir una de no menor calado, como es el tema de la financiación de la sanidad pública. En este aspecto, el PSC ha pasado a ser la punta de lanza del neoliberalismo con la propuesta de copago (repago lo califican acertadamente desde Dempeus per la Salut Pública) de los servicios sanitarios. La consellera de Sanitat, Marina Geli, para lograr que su propuesta estuviera arropada por instancias superiores, propuso a la ministra del ramo, Trinidad Giménez, que tomara una medida similar para todo el Estado. Pero Jiménez ni siquiera contempló esa posibilidad. Sólo le falta al PSOE en estos momentos sumar a las medidas antisociales que pretenden acabar con la crisis otra medida tan antisocial como aqiéllas: que el personal pague por una atención sanitaria que ya desembolsa previamente a través de la nómina. Esa iniciativa ha dado nuevas municiones a la oposición, entre otras razones porque es una elección exclusiva de los miembros socialistas del Govern, con lo que la discrepancia de otros miembros del Tripartito estaba cantada. Jordi Miralles, diputado por EUiA al Parlament, salió al paso de esa pretensión diciendo que su formación, en este caso concreto, “ni Geli ni Castell (conseller de Economia) nos representan en el copago”. Geli y Castells son los muñidores visibles de la idea.
¡Dios, la que se armó!
El título de una novela del inolvidable Francisco Candel viene que ni pintado para describir el revuelo que se ha armado entre los miembros de la caverna mediática que arropan al PP y el mismo PP a raiz de que el Parlament, el miércoles 28, aprobara la prohibición de las corridas de toros, que se aplicará a partir del 1 de enero del 2012.
El PP no tardó ni minutos en lanzar otra diatriba contra Catalunya y anunció que presentará una iniciativa en el Congreso para que sus señorías anulen la ley catalana y que se declaren las corridas de toros como bien cultural en todo el terrorio estatal. Nada menos. Es lo mismo que decirle a Rodríguez Zapatero que se moje, que salga al ruedo y se las vea con ese morlaco. Porque en esta tesitura, si se llega a admitir a trámite, esa ley triunfaría en el Congreso probablemente con los votos de todos o casi todos los diputados socialistas, lo que sería otra tremenda bofetada a la autogobernabilidad de Catalunya. El PP también contempla en la línea del horizonte la posibilidad de recurrir al Tribunal Constitucional, el guardaespaldas judicial que tiene a su servicio.
La caverna mediática no se ha quedado atrás. El Mundo, dirigido por el inefable Pedro J., bajo una fotografía de los sonrientes Josep Lluís Carod-Rovira y José Montilla, titula: “Triunfaron los animales”, que es la tesis de los promotors de la prohibición, pero con segundas lecturas. Pero en el mismo periódico, su colaborador José de Esteban titula su artículo nada menos que con un “Hacia el totalitarismo”. Como se ve, los de El Mundo están perfectamente informados de lo que se cuece en Catalunya. Otras perlas cavernícolas son la de ABC (“La farsa nacionalista acaba con los toros en Catalunya”) y la del ultra-opusdeísta La Razón (“Muerte en el ruedo”). ¿Dónde están los separadores?
